La xilografia és l’art reproductiu més antic que tenim. En el món occidental s’inicià en el segle XV, i durant prop de mig mil·lenni fou el sistema més habitual per a difondre imatges en llibres i impresos de tota mena. Quan a les acaballes del segle XIX es descobriren sistemes fotomecànics de reproducció gràfica, la xilografia deixà de ser útil, però es mantingué com a art pur, sense necessitar cap pretext per ser practicat. Entre nosaltres Torres-García, E.-C. Ricart, Obiols, Ollé Pinell, o més endavant fins i tot Joan Miró se serviren d’aquesta tècnica, mentre a França un altre català, Louis Jou, hi triomfava plenament. Molts més artistes aquí i al món no han deixat d’expressar-se a través d’ella.

​

Més d’un segle després d’aquesta reinvenció de la xilografia —allò que molts anomenen neoxilografia—, l’art en qüestió, sempre treballat en negatiu, ja que el positiu només surt en estampar-lo, encara està ben viu, si bé és discret, com mig amagat, sense la presència abassegadora de la pintura o altres tècniques molt més presents a les galeries d’art.

Ara arriba aquí –a la galeria La Maldita Estampa, de Barcelona, del carrer Aragó 112- la xilògrafa xilena Ximena Medina Sancho, que ha exposat al seu país, però també a la Xina, el Japó, Bulgària, Ucraïna, Austràlia, els Estats Units, Taiwan, i més a prop, a Portugal i a Astúries.

​

És una dominadora absoluta d’aquest art, i en l’exposició que ara ha obert el posa al servei d’especulacions paisatgístiques: boscos, onades, muntanyes, volcans, que tradueix amb minuciositat i delectació, però també buscant-hi la pura plasticitat. Veient aquestes estampes, algunes de format força gran, pensem amb aquells xilògrafs, com Celestí Sadurní, Francesc Xavier Brangulí o Pere Mullor que al darrer terç del segle XIX feien aquelles perfectes traduccions d’imatges molt sovint a les grans revistes il·lustrades, i que eren capaços de representar només amb uns burins sobre matrius de fusta dura tota mena de composicions reals, amb llums, ombres i matisos que copsaven amb perfecció total.

​

Ximena Medina Sancho, que és professora de Belles Arts a la Universitat de Santiago de Xile des del 1986, fa el mateix però ara sense rendir servei a cap necessitat informativa, sinó només centrada en l’art per l’art. Intitula la seva exposició Desde el confín austral. Algunes de les seves estampes són camafeus, és a dir realitzades mitjançant la superposició de dues planxes complementàries entintades cada una amb un color diferent de l’altra, creant així una peculiar sensació com de relleu. En aquest sentit, molt didàcticament, a l’exposició mostra en un cas, al costat de les estampes, també la parella de matrius que li han servit per a fer una de les seves realitzacions més grans. Tanmateix, moltes altres de les obres exposades són només en negre, que en estampar-se sobre el paper blanc fa que totes aquelles parts, de vegades mil·limètriques, de la superfície de la matriu que han estat buidades o simplement esgarrinxades pel burí resultin blanques un cop estampades, com que no queden entintades, i conformin d’aquesta manera el seu entramat creatiu, que és el fonament essencial de l’art xilogràfic.

​

El pretext paisatgístic serveix a l’autora per a generar-li elements reconeixibles per a donar forma als seus gravats, que si prescindim de tractar d’identificar allò que representen ens aporten purament una trama impresa, filla per igual de l’art i de la traça, generadora d’aquell concepte mental tan poc definible, però ben perceptible, que se’n diu bellesa.

​

​

​

La xilografía es el arte reproductivo más antiguo que tenemos. En el mundo occidental se inició en el siglo XV, y durante cerca de medio milenio fue el sistema más habitual para difundir imágenes en libros e impresos de todo tipo. Cuando a finales del siglo XIX se descubrieron sistemas fotomecánicos de reproducción gráfica, la xilografía dejó de ser útil, pero se mantuvo como arte puro, sin necesitar ningún pretexto para ser practicado. Entre nosotros Torres-García, E.-C. Ricart, Obiols, Ollé Pinell, o más adelante incluso Joan Miró se sirvieron de esta técnica, mientras en Francia otro catalán, Louis Jou, triunfaba plenamente. Muchos más artistas aquí y en el mundo no han dejado de expresarse a través de ella.

​

Más de un siglo después de esta reinvención de la xilografía -lo que muchos llaman neoxilografía-, el arte en cuestión, siempre trabajado en negativo, ya que el positivo sólo sale al estamparlo, todavía está vivo, si bien es discreto, como medio escondido, sin la presencia arrolladora de la pintura u otras técnicas mucho más presentes en las galerías de arte.

​

Ahora llega aquí -en la galería La Maldita Estampa, de Barcelona, ​​de la calle Aragó 112- la xilógrafa chilena Ximena Medina Sancho, que ha expuesto en su país, pero también en China, Japón, Bulgaria, Ucrania, Australia, Estados Unidos, Taiwán, y más cerca, en Portugal y en Asturias.

​

Es una dominadora absoluta de este arte, y en la exposición que ahora ha abierto lo pone al servicio de especulaciones paisajísticas: bosques, olas, montañas, volcanes, que traduce con minuciosidad y deleite, pero también buscando pura plasticidad . Viendo estas estampas, algunas de formato bastante grande, pensamos con aquellos xilógrafos, como Celestí Sadurní, Francesc Xavier Brangulí o Pere Mullor que en el último tercio del siglo XIX hacían aquellas perfectas traducciones de imágenes muy a menudo en las grandes revistas ilustradas, y que eran capaces de representar sólo con unos buriles sobre matrices de madera dura todo tipo de composiciones reales, con luces, sombras y matices que captaban con perfección total.

​

Ximena Medina Sancho, profesora de Bellas Artes en la Universidad de Santiago de Chile desde 1986, hace lo mismo pero ahora sin rendir servicio a ninguna necesidad informativa, sino sólo centrada en el arte por el arte. Intitula su exposición Desde el confín austral . Algunas de sus estampas son camafeos, es decir realizadas mediante la superposición de dos planchas complementarias entintadas cada una con un color diferente a la otra, creando así una peculiar sensación como de relieve. En este sentido, muy didácticamente, en la exposición muestra en un caso, junto a las estampas, también la pareja de matrices que le han servido para realizar una de sus mayores realizaciones. Sin embargo, otras muchas de las obras expuestas son sólo en negro, que al estamparse sobre el papel blanco hace que todas aquellas partes, a veces milimétricas, de la superficie de la matriz que han sido despejadas o simplemente arañadas por el buril resulten blancas una vez estampadas, al no quedar entintadas, y conformen así su entramado creativo, que es el fundamento esencial del arte xilográfico.

​

El pretexto paisajístico sirve a la autora para generarle elementos reconocibles para dar forma a sus grabados, que si prescindimos de tratar de identificar lo que representan nos aportan puramente una trama impresa, hija por igual del arte y de la traza, generadora de ese concepto mental tan poco definible, pero bien perceptible, que se llama belleza.

​

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                            

​

​